Una de les mesures estrella per a la pròxima campanya electoral a la ciutat de Tarragona l’ha llançat l’alcalde vigent, Josep Fèlix Ballesteros, a l’anunciar que, si guanya les eleccions, instaurarà transport públic gratuït en el pròxim mandat per a tot el veïnat de Tarragona.
Certament no és una mesura exclusiva de Ballesteros. Cinc ciutats d’Alemanya plantegen implementar conjuntament aquest servei per combatre la contaminació. Per la seva part en Tallin, capital d’Estònia, i a la ciutat francesa de Dunkerke, el servei gratuït de transport ja és una realitat. No obstant això, la mesura, que a primer cop d’ull es pot entendre com a molt positiva, pot presentar certs interrogants i incerteses en termes de justícia social.
Cal tenir present que el pressupost anual de l’Empresa Municipal de Transport de Tarragona (EMT) supera els 14 milions d’euros, sent més de 9 dels milions que el consistori inverteix per sufragar el servei anualment. D’aplicar-se la mesura estrella de Ballesteros, a aquesta quantia caldrà sumar l’esforç addicional que suposaria la pèrdua d’ingressos derivats de la venda de bitllets.
Si bé és comprensible que la notícia pugui ser ben vista pel gruix de la societat, cal tenir present que, com els ingressos municipals no són il·limitats, en termes de justícia social seria molt més equilibrat una política de tall redistributiu que una política de cafè per a tothom. Per exemple, es podria establir bonificacions en el bitllet en funció de l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM), que és l’índex de referència per a l’assignació d’ajudes i subsidis en funció dels ingressos, i estudiar la gratuïtat per a col·lectius vulnerables com persones en atur, estuidantes i jubilats, entre altres.
D’altra banda, probablement de manera astuta i premeditada, aquest anunci pot desviar l’atenció respecte un dels autèntics problemes del transport públic, tant a la capital com a tot el Camp de Tarragona, i que els poders públics no haurien eludir: les infraestructures i els serveis existents. És important evitar que, com a conseqüència d’aquesta proposició, el debat del transport públic eludeixi qüestions clau com la situació de l’estació de l’AVE, la cadència d’alguns serveis, l’estat d’algunes carreteres o l’esdevenir de les estacions de ferrocarril de Salou o Cambrils, per posar alguns exemples que, tot i ser supramunicipals, es juguen a la Diputació i Consells Comarcals, llocs en què cal ser regidor per poder participar i decidir.
Per tot això, davant d’una política de gratuïtat de marcat perfil electoralista, és important considerar si la implementació d’aquesta proposta pot fer perillar la sostenibilitat dels serveis existents. També és important tenir present si aquesta mesura pot fer perillar la creació de nous serveis en aquelles zones on actualment no s’estan cobrint les necessitats de la ciutadania. Cal no oblidar que, per governar bé, cal administrar de la millor manera possible uns recursos que sempre són escassos en funció d’unes necessitats que sempre són il·limitades.
La política de cafè per a tothom no sempre és una política basada en criteris de justícia social. Si la proposta no està enfocada en les necessitats reals de la població, és més que probable que sigui una mesura contraproduent, si el que es pretén és cobrir les necessitats reals de la societat.
