Estem en un moment polític de incerteses i confusió on és difícil preveure el futur polític que ens espera: La incapacitat, poca voluntat o poca visibilitat de la unió de l’independentisme i la dificultat de construir una estratègia conjunta, ha provocat en certa part de l’independentisme una deriva antipolítica, impulsada, en gran part i amb molts interessos al darrere, per persones que només volen el poder i que ara son poc rellevants. Sembla ser que per aconseguir maquiavèl·licament i sense cap tipus de moral el seu objectiu, cal enderrocar el partit que més força té i ha tingut sempre dins l’independentisme: Esquerra Republicana; sense importar les conseqüències que pot tenir per al projecte de la República.
De moment, l’únic partit que ha sabut fer diagnosi, autocrítica, debat… i extreure conclusions i una estratègia clara (que està funcionant) ha sigut Esquerra Republicana. Les altres formacions independentistes semblen desorientades, buides de contingut, d’anàlisi i propostes, amb nombroses contradiccions, incoherències, divisió interna i han entrat en plena crisi existencial.
En primer lloc tenim l’entorn postconvergent, més pendent de la pugna interna, mitificar a Puigdemont i donar-nos lliçons. Cert, els que abans ens deien “això no toca i no és el moment” ara es dediquen a “repartir carnets” per veure qui és més independentista i alliçonar a un partit amb gairebé 90 anys d’història, impol·luta de corrupció, i dedicada a l’impuls de la sobirania de la nostra terra. No us preocupeu, no es dedicaran pas a refundar-se en una marca ferma i consolidar-se com a el partit de la dreta (liberal i conservadora) independentista. Haurem de vigilar que no es converteixin en “l’independentisme constitucionalista”que augura Ramon Espadaler.
Per altra banda, tenim a la CUP, dedicada a dur a terme, molts cops, campanyes estèrils que només justifiquen i potencien la crítica als altres partits independentistes. La CUP torna tocada pels dos últims comicis: després del fracàs del Front Republicà, el fet de que no hagi pogut entrar a l’ajuntament de Barcelona i hagi perdut pes municipal. Cal veure com els hi va després de la reorganització i el canvi de mires que, sembla ser, han fet.
A sobre, tenim aquest quart espai independentista, encara no creat en forma de partit però latent a les xarxes. Que, com s’ha vist en les candidatures impulsades per l’ANC, com és la de Jordi Graupera: vol aconseguir vots a base del populisme (parlar en nom del “poble”), la crítica desbordada cap a Esquerra Republicana, la bilis i la testosterona. Tot això a part de la contradicció de, en teoria “voler unir l’independentisme”, però a la vegada crear un nou partit que divideix encara més i no arriba ni al percentatge mínim per entrar en les institucions, fent desaparèixer vot independentista del mapa institucional. Aquest partit seria falsament transversal amb una gran tendència neoliberal i identitària que agruparia escissions que han fracassat i fracassarien soles a les urnes com podrien ser: Reagrupament, Solidaritat Independentista i Demòcrates amb el suport de la naufragada Assemblea Nacional Catalana , potser La Crida i feixistes catalans com Estat Català o el Moviment Identitari Català.
En efecte, la que sembla única estratègia conjunta que tenen els altres partits independentistes (aquesta si, unitària, quin remei!) és la estratègia de debilitar Esquerra Republicana a fi de guanyar vots. Enlloc de construir un projecte transformador dedicat a sumar votants, capaç de extreure vots a Esquerra d’una manera més digne i menys apocalíptica.
Però sembla que aquesta segona opció no els convenç, la única que val i que només son capaços de dur a terme és la de buidar de programa i contingut ideològic i social a la política i que aquesta es converteixi en una pugna pel poder dins l’independentisme.
Tanmateix, s’ha demostrat (i ens ho van dir els resultats) que anar en contra d’Esquerra Republicana no funciona, però han alienat tant als hiperventilats de twitter que ara no els poden assenyar. Per transparència, perquè ara toca contrastar, escoltar i desmuntar mentides i contradiccions, ara ens toca a nosaltres saber-nos explicar, per això vaig fer un fil de twitter l’altre dia i ara us el desenvoluparé mes:
És molt fàcil criticar pactes d’Esquerra a nivell local amb el PSC, però cal saber que sempre ha obtingut l’alcaldia un/a independentista; s’intenten igualar aquests pactes amb els que ha fet JxCAT malgrat ser el doble de pactes (on fins i tot hi ha participat Ciudadanos), també en consells comarcals, i regalar alcaldies al PSC.
Intenten justificar el pacte de la vergonya amb la fal·làcia “tu quoque”(tu també) on Junts per Catalunya ha regalat la presidència de la Diputació de Barcelona (la tercera institució del país) al PSC tot i que Esquerra Republicana (tenint més del doble de representació que els postconvergents) els hi oferís la Presidència. Ara ja sabem què hi havia darrere d’aquest pacte: Es volien venjar d’Esquerra i volien que es revertissin els pactes on Esquerra ha obtingut l’alcaldia de Figueres i Sant Cugat, on, sembla (ves per on!), hi havia irregularitats en la gestió de l’ajuntament convergent anterior: la nova alcaldesa d’Esquerra ja ho ha portat a la Fiscalia perquè s’investigui. També s’ignora, voluntàriament, que la CUP ha participat en moltes d’aquestes aliances que ha fet conjuntament amb Esquerra i el PSC; uns pactes que, per la meva opinió, no els veig per res negatius si es fan atenent a interessos estrictament municipals i que facin millorar els pobles, ciutats i la qualitat de vida de les persones que hi viuen.
Una altre de les grans crítiques que ha rebut Esquerra, junt amb EH BILDU, és el fet d’abstenir-se en la investidura de Pedro Sánchez. Però ja ho vam justificar, mai es caurà en el parany de votar el mateix que VOX, l’ultradreta. Sempre un govern integrat per Unidas Podemos serà molt mes dialogant; nosaltres no serem l’excusa de Pedro Sánchez per no voler negociar un Gobierno de Coalición amb UP que faci avançar i progressar el país.
No hem d’abandonar el pragmatisme, malauradament, des de Madrid, es continuen prenent moltes decisions que ens concerneixen a aquí. Per responsabilitat cap a la nostra terra toca fer política del mal menor. Tornar a celebrar eleccions seria un error per les esquerres: No podem posar en perill les nostres majories i que guanyi el Trifachito!
Precisament per tot això (pragmatisme i conserva de les majories) no vam investir Puigdemont i Roger Torrent va fer el seu deure com a President del Parlament amb els diputats represaliats: No es pot governar un país des de Waterloo i tampoc no ens podem arriscar a perdre la majoria independentista al Parlament. La desobediència l’hem de d’usar només quan ens porta a bon port i ens permet avançar, però mai hem de renunciar a aquesta eina que tenim de defensa ciutadana.
També molts cops s’acusa a Esquerra per no aplicar el mandat de l’1 d’Octubre i es culpa al “mossèn” Junqueras (falten persones amb els seus valors en política, no persones que se’n riguin d’ell per ser d’una o altre religió) per no tenir preparades les estructures d’estat.
A vegades sembla que la gent se’n oblidi de que és un pres polític per haver deixat a la gent exercir el seu dret a vot i per la Declaració Unilateral d’Independència, que, precisament, els únics que volien impulsar-la foren Esquerra i la CUP, que van convèncer al president finalment.
Entorns proPuigdemont han arribat a dir que els presos polítics estan a presó perquè volen, per una carrera política, i que Junqueras va fer un pacte amb Soraya (perquè veieu com enganyen i la seva torpesa situen la reunió quan Saénz de Santamaria no era vicepresidenta i governava el PSOE). El seu advocat, Jaume Alonso Cuevillas ha arribat a dir que ser près polític és una carta a jugar. Puigdemont va prometre que tornaria si havia de ser President (una de les famoses jugades mestra!). Amb tot això l’únic que aconsegueixen és banalitzar la situació (fins i tot la seva! Alucinant…). S’ha de tenir molt poca vergonya. I es veu ara que l’únic que ha internacionalitzat el procés ha sigut Puigdemont, que Europa (amb la quantitat d’altres qüestions que prioritza) ens mira, poques persones s’ho creuen i jo tampoc.
No parlen de l’Oriol Junqueras que lidera l’Aliança Lliure Europea (Grup Parlamentari integrat pels pobles oprimits d’arreu d’Europa) i es va presentar amb els altres pobles represaliats d’España que volen ser lliures, com ara Galiza amb el BNG, Euskal Herria amb EH BILDU o Castella. L’argument “no son tots catalans i per això hem de votar la llista de Lliures per Europa” és totalment irresponsable i excloent.
Inclús els altres entorns independentistes ens retreuen de no ser-ho, de rendir-nos davant la repressió (a un partit amb presidents assassinats, exiliats, presos polítics i el que ha sofert més repressió en la seva història!). Ataquen conceptes com el de: mà estesa, mirada llarga, sense por… Sobretot es riuen del “eixamplar la base”, però es callen el fet de que usen en les seves ponències altres paraules similars com poden ser: acumular forces… Per anar en contra d’Esquerra tot s’hi val: és igual si Esquerra puja com l’escuma i l’independentisme ha arribat al 50% (en les Eleccions Europees del 26 de juny del 2019).
Molts s’omplen la boca demanant unitat, però enlloc de guanyar-se la simpatia del seu suposat aliat es dediquen a enderrocar-lo: la unitat es construeix. I per a molts només val la unitat electoral. No és gens estrany, només volen conservar la seva cadira, no perdre més vots, no caure a les properes eleccions i intentar fer veure que no tenen res a veure amb Pujol i el 3%, tot i ser les mateixes persones. Els hi és igual si per separat l’independentisme suma més vots, ells continuaran reclamant la unitat electoral i cridant per darrere “Esquerra botiflers!”.
La Diada d’enguany ha estat feta a mida per anar contra Esquerra, dedicada a l’hostilitat vers aquest partit. Sembla que tot el que no sigui la via unilateral permanent i sense cap tipus de matís (que representa aproximadament un 10% del electorat) no és independentista. L’ANC s’ha convertit en l’antítesi d’Òmnium Cultural. No té la voluntat d’agrupar totes les sensibilitats de l’independentisme ni de ser un espai que es dediqui a incentivar la mobilització social, sumar independentistes… Com en els temps de Carme Forcadell. Sinó que es dedica a malgastar els diners (enlloc de que vagin a la Caixa de Solidaritat), per crear nous partits polítics que divideixen i fracassen; aquest és el pla que ha impulsat l’Elisenda Paluzie, per això estaria molt bé que dimitís. L’ANC, enlloc de fer com Òmnium Cultural: Impulsar el som el 80%, el Pacte Nacional pel Referèndum, el “Ho tornarem a fer”, demà pots ser tu o el Judici a la democràcia… Es dedica a fomentar el frikindependentisme despolititzat i l’ultranacionalisme, és a dir, el “no em parlis si no és sobre la independència”, Catalunya catalana i Catalunya primer.
Últimament està de moda dir que qualsevol persona que hagi canviat d’opinió, hagi evolucionat, sigui convertida o una nova incorporació al independentisme (d’Esquerra Republicana evidentment) no és independentista . No us preocupeu que del Puigdemont i el Mas no diran res, al contrari, ignoraran que fa deu anys se sentien espanyols i pactaven amb el Partido Popular. Però això si, qualsevol excusa és bona per atacar a Ernest Maragall o Elisenda Alamany. Partits (com en el seu moment va ser Convergència) i persones com elles son les que hem de sumar al projecte, d’això tracta el “ampliar la base”.
Esquerra Republicana tampoc s’escapa de ser objecte de conspiracions pròpies dels illuminati. Ara diuen que controlem tota la premsa catalana, els moviments socials, qualsevol espai amb un mínim de poder.
Sincerament crec que Esquerra és dels partits que menys força té en alguns d’ aquests llocs. Diuen que Esquerra s’ha tornat en dos dies una màfia, un partit ple “d’espanyols molt espanyols” com diu Cotarelo. També es dediquen a insinuar que Esquerra comet frau electoral (no té cap tipus de base i és una mentida evident) perquè no s’adeqüen els resultats amb l’ambient de twitter, com diu Bea Talegón (els dos personatges han passat per tots els partits que existeixen en la capa de la terra). Arriba un moment que tot comença a ser molt penós, i a causar molta vergonya aliena. És intolerable aquesta decadència!
Per últim no em puc deixar els que diuen que Esquerra Republicana ja no porta la “C” perquè han deixat de defensar Catalunya. No esta bé enganyar als ciutadans. Si Esquerra Republicana es treu la “C” és perquè defensa fermament la unió de Catalunya amb la resta de territoris amb els que parlem la mateixa llengua i compartim una mateixa cultura, el que es coneix com a pancatalanisme (la unió, en la meva opinió, federal) de la República Països Catalans i dins d’una Europa Confederal. Les Joventuts d’Esquerra Republicana (abans JERC) ja hem fet el pas, som el Jovent Republicà.
Ara toca defensar els nostres ideals i valors, aportar idees constructives, no rendir-nos mai, apostar sempre pel referèndum sense deixar de ser independentistes, respectar, dialogar amb l’adversari i sumar, perquè va de democràcia, drets i llibertats. Ara és l’hora del Junquerisme!
