Sergi en Griego

«Llei de Claredat a la espanyola per qüestionar unitats nacionals»

La Catalunya del 2019 ja no té res a veure amb la Catalunya del 2017, aquella Catalunya
del 6 i 7S, l’1-O o la DUI «simbòlica», però menys té a veure amb la Catalunya
del 15M o la de l’estatut. Com hem arribat fins aquí? Té alguna solució la crisi territorial
espanyola respecte a Catalunya com a comunitat autònoma? Jo penso que sí que n’hi ha
de solucions, però caldrà assumir riscos més enllà del que és jurídic… (que no se’m
malinterpreti, SEMPRE respectant el marc legal vigent, la unilateralitat no té futur, ja que
no només trenca la llei, sinó que margina a tots els no-independentistes que són molt
heterogenis entre si) caldrà, si s’escau, qüestionar la unitat nacional espanyola… (només
el poble espanyol pot qüestionar la seva sobirania, ja que és important recordar que és
ELL el sobirà) i també, i no menys important, la catalana. A què em refereixo quan dic
«qüestionar unitats nacionals»? Bé, la resposta és més fàcil del que sembla, políticament
només requereix voluntat (nul·la actualment), però més difícil serà d’acceptar en l’àmbit
de l’antropologia dels pobles i la pròpia concepció de nació catalana.

Sovint es parla de «que hauria passat si Espanya fa 10-20 anys hagués reformat la
constitució cap a un model federal reconeixent la famosa “plurinacionalitat” de l’estat»,
però, el cert és que l’actual constitució del 78 JA presenta un reconeixement a les
asimetries de l’estat, sense qüestionar, alhora la seva pròpia unitat com a un «tot».
Jurídicament, cal entendre que el sobirà és l’estat i el poble espanyol… i això inclou al
poble català (independentistes i no-independentistes) com a actors en el procés de
construcció del projecte de país, independentment de si volen marxar d’aquest… i sempre
tornem a un punt del qual no hauríem d’haver marxat mai: el consens. El consens com a
eina democràtica dels estats parlamentaris per crear projectes sòlids més enllà de les
majories absolutes (que no tenen ni que representar el 50%, com és el cas del govern

català actual de JxCat-ERC amb el suport actiu-passiu de la CUP), és a dir, buscar més
del 50+1. No és coincidència que a l’expresident de la Generalitat, l’Atur Mas, digués al
2010 allò de «no iniciaré un proceso de independencia dividiendo en
dos mitades Cataluña», afegint, a més, que requeriria un 66% mínim del suport… però
ja ningú se’n en recorda d’en Mas, un dels principals actors pels quals el procés comencés,
pert cert.

Tampoc és coincidència que al Canadà, després d’un referèndum unilateral i un de pactat
(ambdós binaris, és a dir, de preguntes SI/NO) amb el Quebec (el pactat fou l’any
1995), l’estat canadenc decidís el 1998 aprovar la Llei de Claredat, una llei que permetria
a les seves províncies federals convocar referèndums amb unes normes molt concretes:
66% de participació mínima… i aquelles zones (desconec si les zones eren municipis o
comarques) on guanyés el NO, tindrien dret a quedar-se al Canadà com a enclavament…
és a dir, posem que a l’Hospitalet de Llobregat guanya el NO i des de l’estat central en
qüestió (l’espanyol per exemple) una vegada aprovada la hipotètica Llei de Claredat, es
decideix que les zones es mesuraran en funció de les administracions municipals… doncs
per exemple, l’Hospitalet de Llobregat C passaria a ser un enclavament de l’estat
espanyol B, les zones A serien República Catalana.

 

De fet, aquest tipus de fragmentació d’un mateix territori no són pas tan estranys com pot
semblar, territoris com Irlanda estan dividits entre la República d’Irlanda i Irlanda del
nord que forma part del Regne Unit.

I amb això donem explicació al títol de l’article… efectivament, la meva proposta de
solució no-binària seria una reforma constitucional que permetés aprovar una Llei de
Claredat… que qüestionaria la unitat nacional catalana. En aquell moment es veuria qui
de tots els independentistes que es diuen no-nacionalistes donen suport a la fragmentació
de la seva «nació», d’igual forma que l’estat espanyol, perdent una part de Catalunya ja
estarien perdent, en certa manera, part de la seva «nació». Al final, les concepcions de
nacions són molt volàtils, però, jurídicament i administrativament els grans estats-nació
europeus són, vulguem o no, territoris on la sobirania recau en la totalitat del seu poble
(com el cas d’Espanya o França) a no ser que constitucionalment tinguin explicades les
matisacions (ex: el Regne Unit és un país sobirà format per «nacions constituents» d’entre
les quals està Escòcia. De fet, Escòcia tot i tenir aquest reconeixement de «nació
constituent», no té dret a convocar referèndums sense permís, ja que la competència ha
de ser cedida per Londres… de totes maneres, hi ha diferències substancials respecte entre
Escòcia i Catalunya, tenint la primera un reconeixement constitucional i la segona, no…
per tant, valdria la pena deixar de comparar-nos).
La constitució espanyola té limitacions, però no caiguem en la trampa de dir «és que no
ens deixen votar», cal assumir que no és només l’estat espanyol el que limita referèndums
de secessió… i que per trencar aquesta limitació primer s’ha d’arribar a un consens
assumible (important) per ambdues parts… i des de la meva més humil opinió, penso que
la Llei de Claredat és la millor opció, ja que qüestiona legalment (i amb l’aprovació prèvia
del poble espanyol, ja que la reforma de la Llei de Claredat s’hauria d’haver aprovat pel

poble en referèndum), a tots dos nacionalismes, la unitat nacional dels seus respectius
territoris, però més important, del que vol marxar.
També crec i em posiciono de forma molt crítica i contundent contra els successos del 6
i 7S de 2017, que no es poden aprovar lleis com la de Transitorietat Jurídica sense
2/3 (66%, no és coincidència, totes les democràcies parlamentàries tenen mecanismes per
reforçar el consens en aquest «66%» en percentatge i «2/3» en fracció) i menys
enganyant en la mateixa llei on s’assumeix que hi hauria reconeixement de la UE, que
tindríem dret a doble nacionalitat o que de cop tots els impostos passarien a ser recaptats
per la Generalitat… el qual i, si se’m permet dir, és un nyap parlamentari amb una difícil
aprovació pel que fa a «llei democràtica»… i menys si va acompanyat d’un esborrany de
República Catalana que inclou la il·legalització de partits contraris a la República i que
denega dobles nacionalitats a policies i guàrdies civils pel simple fet de la seva condició
de ser… ah, i no menys important… jutges triats per polítics, curiosament igual que l’estat
espanyol.

Per finalitzar m’agradaria dir que aquest article no busca qüestionar independentistes
per la seva condició de ser ni qüestionar la legitimitat dels polítics espanyols a
l’immobilisme durant dècades… busco deixar clar que ni uns són tan bons ni els altres tan
dolents… i que per grans projectes, no sempre val el 50+1, sinó un gran consens entre
diferents… perquè sinó, passa el que passa, que la meitat d’independentistes no saben que
deia en aquest nyap de Llei de Transitorietat Jurídica o a l’esborrany de la República
Catalana. Per sort, encara no estem a Xile.

I ara?

En parlem?

Vídeo Recomendado:

Deja un comentario